EL LLARG CAMÍ DEL RETORN A CASA

 

​

Un paper en blanc, una memòria plena i els ulls arrasats de llàgrimes. No tinc costum d'escriure sobre temes personals a les meues col·laboracions en premsa escrita, però en esta ocasió no puc evitar-ho. Qui seria capaç de menysprear l'ocasió de tornar a casa per la porta gran que em brinda aquesta pàgina de l'Expressió? Qui menysprea aquest botí? Jo, per descomptat, no.

Renaix un mitjà de comunicació, i jo, periodista de sang i de raça, torne a casa. Torne a esta ciutat de Cullera que m'ho va donar tot i a la qual tant dec. Sobretot, el meu immens amor per la terra i per la mar en què descansen els meus pares.

Prometo posar-me més canyer en altres articles, en altres columnes que vindran, però hui aprofite estes línies per compartir amb vostès un comiat i una salutació.

Em retrobe amb la meua adorada Cullera, amb els meus amics de sempre, es de veritat, i torne a viure a La Ribera. Sens dubte la millor i més desitjada de les decisions possibles en la meua vida. Ací em vaig enamorar, ací em vaig tornar a enamorar i ací vaig dependre a estimar la vida, la mar, la literatura, la poesia, el vent, la llibertat, el foc, la festa i la calma.

La cara trista la posa l'adéu, el comiat. Sé que no tothom té l'oportunitat d'acomiadar-se de qui més vol en les pàgines d'un diari, amb tota la càrrega sentimental que comporta. Podria ser més original, però vaig a dir un senzill "adéu mare, adéu. T’estime. Fins sempre, fins que la sal de la mar torne a unir-nos en un sol cos d'aigua.

Torne a Cullera i vaig a tindre una cita mensual amb vostès. Recorden llegir aquest diari. No per mi ,ni pels meus articles. Feu-ho per vostès, per estar informats i per la llibertat de premsa. Miren, amb la que està caiguent recorden sempre que sense periodisme no hi ha llibertat.

Fins ací la meva versió més romàntica. Per al proper article els recomane que es posen el cinturó de seguretat. Els oferiré la meua versió menys edulcorada.

Ben trobats sigau tots els lectors de L’Expressió.